Salta al contingut
dilluns, 16 de novembre del 2026Catalunya · AndorraCercaTens informació?

Periodisme d’investigació a banda i banda de la frontera

EntrevistaCulturaCatalunya

PRESENTA «ATRAPADOS EN EL MIEDO»

Manuel Villegas: «No es tenen fills per ser més feliç»

El referent de la psicoteràpia espanyola publica un nou llibre sobre fòbies i ansietat i reflexiona sobre la llibertat, l'amor i les contradiccions de la condició humana.

Escolta la notícia
Velocitat de reproducció
/

Comparteix
Manel Villegas
Manuel Villegas Besora, psicòleg i psicoterapeuta. Font: Tu Mentor Psicologia

Més llegides

L’ésser humà acostuma a proclamar-se lliure amb una convicció inversament proporcional a la seva capacitat d’exercir aquesta llibertat. Bona part de la seva existència transcorre, de fet, entre les exigències dels altres, les pròpies contradiccions i una successió de decisions que rarament pren amb plena consciència. Manuel Villegas Besora ha dedicat la seva trajectòria a estudiar aquesta paradoxa. Doctor en Psicologia, professor durant dècades de la Universitat de Barcelona i una de les figures de referència de la psicoteràpia espanyola, la seva obra situa els conflictes morals al centre del patiment psicològic.

En aquesta entrevista, Villegas s'endinsa en territoris que la psicologia comparteix amb la filosofia i que la vida quotidiana s'encarrega de complicar: l'amor, l'autoritat, la violència, la llibertat i aquella peculiar tendència humana a convertir les relacions personals en una forma més de consum.


Doctor Villegas, en primer lloc, li agraïm que ens hagi concedit aquesta entrevista.

Vostè ha sostingut en diverses ocasions que tots els problemes que arriben a teràpia són, en essència, conflictes amb la llibertat. A què es refereix exactament?

Considero la llibertat un exercici de l’autonomia i aquesta no és possible sense una integració entre els sistemes de regulació moral (trastorns de personalitat) o sense resoldre els conflictes que aquesta planteja (trastorns d’ansietat). Per exemple, els conflictes entre independència i vinculació afectiva en el cas de l’agorafòbia o entre espontaneïtat i control, en el de l’obsessió. D’això tracten precisament els dos últims llibres que he escrit dedicats a la psico(pato)logia del desenvolupament moral (“El error de Prometeo”) o a la psicoteràpia del desenvolupament moral (“Prometeo en el diván”).


És possible la sinceritat en teràpia quan el terapeuta s’erigeix com a jutge o representant de l’Estat?

No sé si és possible la sinceritat en aquests casos, però el que sí que ha de ser quasi impossible és l’empatia o l’aplicació del principi de “beneficència”, intrínsec a qualsevol acte terapèutic per part del psicòleg. Per part del “pacient” o “usuari” imagino que és pràcticament impossible. Pensem, per exemple, en la situació en què es demana un requeriment pericial en un judici per decidir si una persona és susceptible de rebre una pensió per motius psicològics, o en casos de separació.


L’accés al PIR, la via per obtenir l’especialitat de psicologia clínica, està limitat a un nombre reduït de places. Mentrestant, aquest col·lectiu concentra atribucions professionals, reconeixement institucional i importants quotes de poder. No considera que s’està aplicant la llei de l’embut a la resta de psicòlegs?

No sé ben bé com s’ha d’entendre aquí la llei de l’embut; però sí que es pot dir que hi ha una tendència excessiva a crear reductes professionals privilegiats en funció de determinades tendències. 


Creu que les idees que provenen del neoliberalisme econòmic han arribat a influir en les nostres relacions interpersonals?

Qualsevulla forma d’estructura cultural, i les ideologies ho són, influeix en les relacions interpersonals. A la nostra època està clar que el neoliberalisme hi influeix convertint-les en objectes de consum segons el seu valor d’intercanvi (mentalitat Wall Street).

Una mare va preguntar a Freud: “Què puc fer per educar els meus fills?” I ell li va contestar: “Faci el que vulgui perquè no funcionarà”.

Manel Villegas Besora , Psicòleg i psicoterapeuta

Jesús va dir: “Perdona’ls, Senyor, perquè no saben el que es fan” es podria dir el mateix dels pares?
Crec que no es pot generalitzar: Hi ha pares que no fan res, passen de tot; n’hi ha que no saben el que es fan; n’hi ha que fan tot el que poden i bonament saben; n’hi ha que fan mal, pensant que fan bé;  n’hi ha que fan sobre la marxa i altres que s’inflen a llegir llibres i consultar especialistes. L’important és estimar desinteressadament. Una mare va preguntar a Freud: “Què puc fer per educar els meus fills?” I ell li va contestar: “Faci el que vulgui perquè no funcionarà”. Els fills necessiten amor i autoritat (derivat del verb augere, que vol dir augmentar, fer créixer). Tenir fills augmenta la capacitat d’amor i també la de disgustos. No es tenen fills per ser més feliç.


Des de petits podem veure als llibres d’història de l’escola que els canvis socials passen per actes de violència o de desobediència. Des d’una visió psicològica, què és la violència? És sempre reprovable? Ha de ser monopoli d’un estat?

Per violència s’entén l’exercici de la força (vis, en llatí) per a l’aconseguiment d’un objectiu. Com a tal pot estar justificada en determinats moments. Sense ella no s’haurien produït revolucions que han canviat la societat i establert els principis dels sistemes democràtics (pensem en la revolució francesa del 1789). La seva justificació està sotmesa a un judici moral i no pot ser acceptada sinó en la mesura justa i necessària. L’experiència històrica demostra que hi ha hagut molts abusos i excessos que no tenen justificació per molt “santa” que fos la causa (creuades, guerres santes, inquisició, etc.). L’estat té el monopoli de l’administració de justícia segons la llei, però no el de la violència, que és un recurs de qualsevol organisme animal des de l’autodefensa a l’atac. Caldrà veure en cada cas la seva legitimació o no.

llibre
Portada del llibre Atrapados en el miedo. Fobias y ansiedad, de Manuel Villegas Besora, publicat per l’editorial Herder el setembre de 2026.

Què li fa més por, la bogeria o el seny fred?

La bogeria pot fer por o no, depenent del tipus de què es tracti. El seny fred, no el considero seny, sinó fredor o autoritarisme.


El futur de la psiquiatria passa per deixar de fer psiquiatria?

La psiquiatria ha experimentat molts canvis a través de la història: ha estat antropològica, fenomenològica, existencial, biològica, mecanicista, farmacoterapèutica, etc. Segurament voldrà ser genètica, neurobiològica. En qualsevol cas s’haurà d’acostar a la comprensió del ser humà en la seva totalitat i complexitat i això demana una reconversió dels psiquiatres en termes humanistes, com  ho han estat grans metges en el passat.


Segons la RAE, l’amor és un «sentiment intens de l’ésser humà que, partint de la seva pròpia insuficiència, necessita i busca la trobada i la unió amb un altre ésser», i la felicitat, un «estat d’ànim que es complau en la possessió d’un bé». Abandonem tota esperança?

No. Abandonar tota esperança només s’ha de fer com li diu Virgili a Dante, en traspassar la porta de l’infern. Mentre tant podem creure en la força de l’amor, sempre que s’acompleixi plenament en les seves  modalitats: eros, philia i àgape.


És la filosofia, com va dir Epicur, la medicina de la ment?

Només quan la ment està  receptiva a la reflexió filosòfica (la paraskesi, segons Plató). En aquest sentit l’aconsellament filosòfic, no pot substituir el paper de la psicoteràpia. La filosofia (moral: epicureisme, estoïcisme, etc.) “es mestra de vida”, però com diu André Comte-Sponville: “El paper  de la filosofia és ensenyar a viure al qui no està malalt. La filosofia comença on acaba la teràpia”. Tanmateix trobo que els psicòlegs haurien de tenir una bona formació filosòfica per aprendre a pensar i a reflexionar sobre sí mateixos,  el ser humà, l’existència i el món.


Quin autor l’ha influït més?  

En filosofia: Jean Paul Sartre; en psicologia: Jean Piaget; en psicoteràpia: Carl Rogers, Rollo May, Irvin Yalom; en psicopatologia: Ludwig Binswanger, Henri Ey, Roger Mucchielli, Thomas Szas.


Vostè, que es dedica a reflexionar i a estudiar sobre persones i la vida en general, ha arribat a alguna conclusió irrefutable?

Que no hi ha cap conclusió irrefutable. O dit d’una altra manera amb una dita ben catalana: “Tants caps , tants barrets”. Això a nivell de teories filosòfiques. A nivell ètic, tanmateix, em sembla irrefutable haver de defensar que la dignitat humana està per sobre de totes les teories i creences.


Després de la seva llarga i prolífica carrera com a psicoterapeuta, li recomanaria a algú jove que elegís aquesta professió?

Sí, sempre que tingui prou passió per voler entendre l’ànima humana en general (dimensió nomotètica) i paciència per escoltar cada una en particular (dimensió ideogràfica). Com deia Carl Gustav Jung: “Conegueu totes les teories. Domineu totes les tècniques. Però en apropar-vos a una ànima humana, sigueu simplement una altra ànima humana”.


Moltes gràcies, Dr. Villegas.


Comparteix

Notícies relacionades

Comentaris

Esperant la verificació de seguretat…

Els comentaris es publiquen després de la revisió de la redacció.

Encara no hi ha comentaris. Sigues el primer a opinar.